"Issant la bandera vermella de la llibertat, sense trets, el cuirassat va creuar l'esquadra"
La pel·lícula El cuirassat Potemkin no s'entén sense una perspectiva històrica. Aquesta va ser una pel·lícula que l'URSS va encomanar a Sergei M. Eisenstein per commemorar els 20 anys de la Revolució de 1905. L'autor, que previament ja havia rodat "La vaga" només va tenir quatre mesos per escriure el guió i rodar la pel·lícula.
El resultat d'aquests quatre mesos de treball és una pel·lícula que reflexa perfectament l'esperit de la revolució bolxevic. En aquest sentit, el film, a diferència de la majoria de pel·lícules històriques, no té un protagonista. És més, la protagonista és la comunitat, la massa de treballadors del cuirassat, que es revolten units per millorar les pèssimes condicions en què viuen. Aquest tret fa de la pel·lícula un reflex molt bo del que és l'ideal de revolució comunista: revoltar-se contra la burgesia dirigent en massa per aconseguir uns objectius.
A diferència del que va passar l'any 1905, els treballadors sembla ser que triomfen. La realitat de la primera Revolució russa va ser molt diferent. El zar va decidir acabar de manera violenta i espectacular amb cadascun dels alçaments i va aconseguir, com diu el tòpic, guanyar la batalla. No va guanyar la guerra, com va demostrar la Revolució de 1917.
A nivell tècnic, és molt destacable l'escena de les escales. Qui sàpiga una mica de cinema segurament ja haurà sentit parlar d'ella. Encara que la conegueu, no deixarà de sorprendre-vos. És espectacular. La gent fugint de la policia, alguns que cauen, d'altres que s'amaguen i, sobretot, el "carret" de bebé que rebota una i altra vegada amb les escales mentre cau. Veure una mare protegint el seu fill enmig d'una Revolució a Rússia em va recordar a un llibre que vaig llegir fa temps i que recomane a tothom. El títol és La madre, de Maximo Gorki i tracta d'una mare que té un fill revolucionari i que es va impregnant poc a poc dels ideals revolucionaris del seu fill. Primer ho fa per protegir-lo però ho acaba fent per convenciment.
Per últim, afegir que tot el que rodeja la Revolució Russa m'encanta. És un tema que sempre m'ha agradat. Estic obert a totes les recomanacions.
xpm
Xavi i jo estem immersos al micro clima de ma casa esperant el partit d'Holanda-Portugal. No ens agrada gens haver d'esperar 45 minuts per veure un partit en diferit. Xavi afirma que "és denigrant que no poguem veure tot el Mundial en obert i en directe". Recordem encara el Mundial 98 en què podiem disfrutar de tots els partits del mundial, i els veiem tots, per supost.
Mentre esperem que Patxi TV (La Sexta) retransmitisca el partit, discutim sobre l'emergència o no d'una gran figura desconeguda al mundial. Pelé, Rossi, Squillaci, Owen... No trobem cap jugador, i això que hi ha candidats -com ara Walcott, Fàbregas, Van Persie, Messi, C.Ronaldo-, que satisfaga els nostres dessitjos de trobar una nova figura que isca del no-res. Xavi apunta que cap equip està jugant de forma meravellosa, però que potser Brasil sí que ho fa, i són els prejudicis que tenim que ens fan pensar que aquest equip no juga bé. Tanmateix, ambdós tenim moltes esperances depositades en el partit Holanda-Portugal, ja que aquests equips es caracteritzen per un toc de baló de qualitat, i un sentit ofensiu i d'espectacle del tot recomanable pels apassionats del futbol.
El partit va a començar en breus moments, així que ens disposem a visualitzar-lo, disfruteu del futbol que és un dels últims béns que ens queda a la humanitat.
TONI
Aquest és un llibre que sembla tenir dos objectius principals. El primer d’ells seria desmitificar la figura del periodista de guerra com a persona dura, a la que no afecten les desgràcies ni misèries de la guerra, que podríem pensar que no té sentiments. Més bé tot al contrari, Jon Sistiaga pretén humanitzar aquesta figura tant mitificada i estereotipada que és el periodista de guerra. Per a ell, aquests periodistes no deixen de ser persones als que la guerra i totes les barbaritats que van amb ella afecten i als que només un compromís amb la veritat i, en certa manera, amb el món que els envolta, els duen a arriscar les seues vides cobrint els conflictes que es produeixen arreu del món.
El primer objectiu està plenament aconseguit. Si alguna vegada s’ha tingut una altra perspectiva o idea del que és un periodista de guerra aquest llibre pot ajudar a canviar l’opinió que el lector té dels periodistes en general i dels que cobreixen conflictes bèl•lics en concret. I és que hi ha la tendència a associar la figura del periodista amb la del mentider, manipulador i, fins i tot en alguns casos, vividor. És cert que pot haver gent així i que, a més, el periodista té menys marge per equivocar-se quan exerceix la seua professió i això fa que siga més fàcil criticar-lo. Però crec sincerament que s’ha de relativitzar la figura del periodista i començar a tenir una idea més fidedigna del que significa ser periodista si la societat pretén seguir consumint mitjans de comunicació i confiar en ells per informar-se. Han de caure els estereotips i aquest llibre contribueix a fer-ho. Dona una visió molt humana de la professió periodística. Només per posar un exemple; presenta una situació (la guerra d’Iraq) en que els periodistes –potser per les circumstàncies bèl•liques, que treuen el millor de cadascú, diu l’autor- s’ajuden en lloc de ser competència i arriben a posar per davant el benestar i la salut dels companys que la seua feina.
El segon objectiu de Sistiaga és fer un homenatge al seu amic i company de treball durant la guerra a Iraq, José Couso, el camera que fou assassinat durant aquesta guerra quan els tancs nord-americans van obrir foc contra l’hotel on s’allotjava la majoria de la premsa occidental, el Palestina. Sistiaga parla de José Couso fins a l’extenuació, fins a tal punt que pot arribar a ser exagerat. Sobretot, en la meua opinió, si el lector del llibre no té res a veure amb la professió periodística. I és que, pot pensar qualsevol, que té un periodista que no té qualsevol altre civil per a que la seua mort siga notícia? Es pot contestar que té un compromís molt fort amb la veritat i en la meua opinió també amb el país que està patint la guerra, però segurament açò no seria suficient per a lectors molt crítics.
Com a conclusió i com que m’agrada mullar-me, el llibre m’ha agradat bastant. És una mescla de crítica a la guerra i de situacions quotidianes de la seua experiència que fa que la lectura siga ràpida i amena. Molta gent (inclòs gent molt propera a mi) ha criticat l’autor i el llibre per considerar-lo oportunista en el sentit que Jon Sistiaga aprofita la mort de Couso per treure el llibre i vendre més exemplars. 2 apunts al respecte: si és així el llibre no val per a res i és un sac de mentides, ja que l’autor es farta de criticar actituds hipòcrites i poc professionals i humanes. El segon apunt és que, en general, mai m’ha agradat criticar els oportunistes. Crec que (encara que sone a tòpic) la vida són oportunitats i trens que van passant i t’has d’anar agafant als que pugues per arribar als teus objectius (que no tenen perquè ser gaire ambiciosos). A més, i per acabar, benvolgut l’oportunisme si cada cop que ens trobarem amb ell ens oferira un llibre com aquest.
xpm
Neix el blog que uneix la costa mediterrània.
En el present blog, construït i editat per dos estudiants (ja ens anirem presentant), tenim la disposició de parlar d'obres culturals donant les nostres opinions, sien llibres o pel·lícules, sien obres de teatre o d'art en general. Tanmateix, com que som humans, també oferirem un poc de les nostres persones i un molt d'oci (del que a nosaltres ens agrada) com és l'esport. Esperem crear debat, en tant en quant això signifique lluitar contra convencionalismes i ajudar a formar-se opinions sobre temes socials, així com culturals i d'altres dimensions de l'univers humà.
Esperem que el blog us agrade i que si teniu alguna recomanació ens ho féu saber sense cap problema.
TONI